Un fil massa curt

La Dolors Vidal tenia dinou anys i sabia, sense haver-los comptat mai en veu alta, els fils que calien per acabar una peça de cotó: quatre-cents vint-i-dos, ni un més ni un menys, si el teler no s’aturava. Feia tres anys que teixia a la fàbrica del senyor Bosch, a Sants, i en aquell temps havia après una cosa que no s’ensenya: a distingir el so d’un fil a punt de trencar-se abans no es trenqués del tot, un gemec sec, gairebé humà, que només senten les mans que hi passen dotze hores a sobre. Els homes de l’oficina no el sentien. Ella sí, i per això la tenien allà.

Aquell estiu el senyor Bosch es va comprar un automòbil. El va portar un matí a la porta de la fàbrica, encara amb l’olor de pintura nova, i les obreres van sortir al replà de l’escala a mirar-lo sense dir res, fins que el capatàs les va fer tornar a dins amb un crit que no calia. Corria que la casa exportava mantes a França i cotó a Alemanya alhora, als dos bàndols d’una guerra que ningú d’allà dins no havia vist mai de prop, i que aquell any havia estat el millor de la seva vida. El tèxtil de tot el país anava així: comandes que no s’acabaven mai i vaixells que sortien plens del port.

A casa, la Dolors arrodonia comptes cada nit amb un llapis mig gastat. El jornal era el mateix que feia dos anys. El pa havia pujat dues vegades aquell estiu; el lloguer de la cambra on vivia amb la mare, una tercera; i els consums, l’impost que la ciutat cobrava sobre el que entrava per menjar, no els havia rebaixat ningú mai.

—Torna-ho a sumar —deia la mare, des del llit.

—Ja ho he sumat tres vegades.

—Doncs suma-ho quatre.

No era que no sabés sumar: era que la resta donava igual per molt que canviés l’ordre dels números. Ho sentia a dir a la fàbrica amb una paraula que abans no feia servir ningú i que ara sortia cada dia, inflació, i que volia dir això exactament: que el mateix jornal cada mes comprava una mica menys.

El seu germà petit, en Ramon, feia de mosso en un magatzem del Poblenou i havia començat a portar a casa fulls solts, mig amagats sota la camisa. Els de la UGT i els de la CNT deien el mateix per primera vegada, i això no havia passat mai. La mare els hi prenia de les mans sense llegir-los i els cremava al foc.

—Que ens matin a tots, doncs —deia—. Ja ho vam veure el nou.

Es referia a la Setmana Tràgica, i tots dos sabien que quan la mare deia «el nou» ja no s’hi podia discutir res.

—Ara no és el nou —deia en Ramon—. Ara hi ha els militars de les Juntes de Defensa demanant coses al govern, i els diputats reunits a Barcelona pel seu compte a l’Assemblea de Parlamentaris, i nosaltres. Tres a la vegada. Això no els havia passat mai.

—I què hi fan, tots tres, junts?

En Ramon es va quedar callat una estona.

—Junts no hi fan res —va dir—. Cadascú va a la seva.

La Dolors va apuntar aquella frase en algun lloc de dins, sense saber ben bé per què. El torn pacífic, aquell relleu ordenat entre els dos partits de sempre que a l’escola li havien explicat com si fos el temps o les estacions, feia anys que grinyolava; però qui manava el mes d’agost del 1917 era Eduardo Dato, i Dato tenia l’exèrcit.

El tretze d’agost, a mig matí, el xiulet de la fàbrica del costat va sonar tres vegades seguides. Era el senyal. La Dolors va aixecar els ulls del teler i va mirar cap a la porta; després cap al fil que li quedava per acabar la peça; després cap a la porta una altra vegada. A la seva dreta, la Remei ja s’havia tret el davantal. A la seva esquerra no es movia ningú.

Va pensar en la mare al llit. Va pensar que a casa entrava un sol jornal. Va pensar, i això és el que després no va poder explicar bé a ningú, que li faltaven tres pessetes al mes i que si la fàbrica la deixava fora li’n faltarien trenta.

Es va quedar.

Va acabar la peça, i la següent, i la de després, i durant quatre dies va teixir en una nau on cada matí hi havia menys telers en marxa i més soroll a fora. El dissabte va veure passar pel carrer de Sants una fila de soldats amb els fusells a l’espatlla, caminant sense pressa, com qui va a una feina.

En Ramon va tornar a casa al cap de tres setmanes, amb una cella oberta que ja s’havia tancat malament i sense la feina del magatzem. No va explicar on havia estat i ningú no li ho va preguntar. La mare li va escalfar brou. La Dolors va parar taula.

—Ha servit d’alguna cosa? —va dir ella, al final.

—No.

—Doncs.

—Doncs res —va dir en Ramon—. Encara.

Va menjar mirant el plat. Ella va mirar les seves pròpies mans, que continuaven sabent quants fils feien falta per a una peça de cotó, i va pensar que en sabia el número exacte i que aquell número no li havia servit per a res, i que potser aquest era el problema, o potser no ho era gens.

L’endemà va tornar a la fàbrica a l’hora de sempre. El teler estava net i esperava. A fora, el senyor Bosch va aparcar l’automòbil al mateix lloc de sempre, i aquesta vegada no va sortir ningú al replà a mirar-lo.