Un fil massa curt

La Dolors Vidal tenia dinou anys i sabia, sense haver-los comptat mai en veu alta, els fils exactes que calien per acabar una peça de cotó: quatre-cents vint-i-dos, ni un més ni un menys, si el teler no s’aturava. Feia tres anys que teixia a la fàbrica del senyor Bosch, a Sants. En aquest temps havia après a distingir el so d’un fil a punt de trencar-se abans que es trenqués del tot, una espècie de gemec sec que només sentien les mans que hi passaven hores a sobre.

Aquell estiu, el senyor Bosch s’havia comprat un automòbil. El va portar un dia a la porta de la fàbrica, encara amb l’olor de pintura nova. Totes les obreres van sortir un moment al replà de l’escala per veure’l, sense dir res, abans que el capatàs les fes tornar a la feina amb un crit. Corria que la fàbrica exportava ara a Alemanya i a França alhora, els dos bàndols de la guerra que ningú d’allà dins havia vist mai de prop, i que els beneficis d’aquell any eren els més grans que el senyor Bosch havia tingut en la seva vida.

La Dolors, en canvi, feia mesos que arrodonia comptes cada nit, a la taula de casa, amb un llapis mig gastat. El seu jornal no havia pujat des de feia dos anys. El pa, en canvi, havia pujat dues vegades només aquell estiu, i el lloguer de la cambra on vivia amb la seva mare, una tercera. No li sortien els números, per molt que els repassés: cada vegada que els tornava a sumar, li faltaven les mateixes tres o quatre pessetes al mes que abans no li faltaven.

El seu germà petit, en Ramon, treballava de mosso en un magatzem del Poblenou i havia començat a portar a casa fulls solts, mig amagats sota la camisa, amb crides a la vaga general que deien que es preparava per a mitjan agost. La mare els hi treia de les mans sense llegir-los i els cremava al foc de la cuina, dient que a casa seva ja hi havia prou disgustos sense buscar-ne més. En Ramon els en tornava a portar l’endemà, d’uns altres de nous.

El tretze d’agost, el xiulet de la fàbrica del costat va sonar tres vegades seguides. Era el senyal que en Ramon li havia dit que sentiria: la vaga ja havia començat de debò. La Dolors va aixecar els ulls del teler un instant. Va mirar cap a la porta, després cap al fil que encara li quedava per acabar la peça, i altre cop cap a la porta. El teler continuava el seu soroll de sempre, esperant que les seves mans decidissin què fer-ne.