Càpsula 1 · AGUANTARÀ EUROPA EL NOU SEGLE? · #GiH4
La Llei de Mancomunitats (1913). Prat de la Riba com a primer president. L'obra educativa, cultural i d'infraestructures. Pompeu Fabra i la normativització del català.
⏱ 50 min · classe completa CE1CE7
Abans de començar, pensa-hi un moment. No cal saber les respostes — només despertar el cap:
Al final de la sessió hauràs de saber fer tres coses:
🎬 Vídeo recomanat per a la sessió
Aquí es carregarà el vídeo docent (≈ 5 min) per enllaçar el tema visualment abans de començar la lectura de text de la sessió.
El 1906, set anys abans d’arribar al poder, el polític català Enric Prat de la RibaEnric Prat de la RibaEnric Prat de la Riba (1870-1917): advocat i polític, cap de la Lliga Regionalista, primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917). havia publicat La nacionalitat catalana. L’assaig defensava una idea senzilla i, alhora, incendiària per a l’Espanya de la Restauració: «A cada nació, un Estat». Prat no parlava en abstracte. Escrivia que cada poble amb consciència pròpia (llengua, dret, art, esperit col·lectiu) necessitava un instrument polític que en fos l’expressió, no un simple calaix administratiu.
El 1913, set anys després d’escriure aquelles línies, Madrid li va donar una eina molt més modesta del que ell somiava. Però era real: la Llei de Mancomunitats, que permetia a diputacions provincials veïnes fusionar els seus serveis. Catalunya va ser l’únic territori de l’Estat que en va fer ús. El 1914 naixia la Mancomunitat de CatalunyaMancomunitat de CatalunyaMancomunitat de Catalunya (1914-1925): institució que unia les quatre diputacions catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) en un sol organisme de gestió administrativa., amb Prat de la Riba com a primer president. No tenia poder legislatiu ni hisenda pròpia més enllà de la que ja tenien les quatre diputacions juntes. Tot i això, va ser el primer cop, des de 1714, que Catalunya disposava d’un govern unificat amb rostre propi.
Amb pressupostos limitats, la Mancomunitat va emprendre una obra de país que encara es nota avui. Va estendre una xarxa de carreteres i telèfons entre comarques mal comunicades. També va crear l’Escola de Bibliotecàries i una xarxa de biblioteques populars. I va donar suport a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), fundat el 1907, que el mateix 1913 va publicar les Normes ortogràfiques, redactades pel lingüista Pompeu FabraPompeu FabraPompeu Fabra (1868-1948): enginyer i lingüista, artífex de la normativització gramatical i ortogràfica del català modern.. Fins llavors, cada autor català escrivia amb una ortografia més o menys pròpia. El mateix Prat de la Riba, el 1906, encara escrivia «polítich» amb hac muda i «meteix» en lloc de «mateix». La feina de Fabra va donar, per primer cop, una única manera correcta d’escriure la llengua.
Prat de la Riba va morir el 1917, en plena tasca. No va veure mai un Estat català ple, com el que havia imaginat el 1906. Va veure, en canvi, una cosa més modesta i, alhora, tangible. Una simple fusió de quatre diputacions s’havia convertit en la infraestructura administrativa, educativa i lingüística d’un país que, deu anys abans, encara no tenia ni una ortografia comuna per escriure’s a si mateix.
Fes una cronologia amb quatre dates. 1906: Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana. 1913: Llei de Mancomunitats i Normes ortogràfiques de Fabra. 1914: naixement de la Mancomunitat. 1917: mort de Prat de la Riba. Escriu sota cada data una frase que expliqui què hi passa.
💡 Pista: Fixa't que la idea (1906) i la seva realització institucional (1914) queden separades per vuit anys.
Copia la cita de L'Arxiu. Subratlla «un Estat» i «el fet jurídic». Respon en dues línies: per què Prat de la Riba creu que una nació necessita, a més d'una cultura pròpia, un instrument polític i legal.
💡 Pista: Per a Prat, la cultura (llengua, art, dret) és el «fet social»; l'Estat n'és el «fet jurídic» que li dona forma pràctica.
Observa la imatge del Palau de la Generalitat. Escriu el peu de foto (dues frases) que hi posaries en un llibre de text, explicant per què aquest edifici va esdevenir el símbol pràctic del projecte de Prat de la Riba.
💡 Pista: Pots centrar el peu de foto en el contrast entre un edifici medieval i un projecte polític del segle XX.
En parella, llegiu el bloc «Desmuntant tòpics». Anoteu dues competències que la Mancomunitat NO tenia i que sí que té la Generalitat actual. Acabeu amb una frase que comenci: «El tòpic que la Mancomunitat era ja un govern autònom amaga que...».
💡 Pista: Dades possibles: no tenia poder legislatiu; no tenia policia ni justícia pròpies.
Fes un esquema amb 1 idea central: «Mancomunitat, obra de país amb pressupost limitat». Afegeix-hi 3 evidències concretes (carreteres i telèfons, biblioteques, suport a l'IEC). Acaba amb 1 conclusió sobre per què aquesta obra va tenir un efecte polític més enllà del purament administratiu.
💡 Pista: Cada evidència hauria de connectar amb una necessitat real: comunicacions, cultura, llengua.
Imagina que has d'explicar a una nena de vuit anys per què les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913) van ser importants. Escriu l'explicació en tres frases senzilles, sense tecnicismes.
💡 Pista: Pots comparar-ho amb el fet que, si cada persona escrivís les paraules d'una manera diferent, seria molt difícil entendre's per escrit.
Dibuixa una cadena amb quatre baules. Baula 1: Prat de la Riba escriu La nacionalitat catalana (1906). Baula 2: Madrid aprova la Llei de Mancomunitats (1913). Baula 3: naixement de la Mancomunitat (1914). Baula 4: xarxa de biblioteques, carreteres i suport a l'IEC. Escriu a cada fletxa per què un pas porta a l'altre.
💡 Pista: La llei de 1913 no és pensada per a Catalunya específicament; és Catalunya qui decideix aprofitar-la amb aquesta intenció política.
Escriu un manifest breu (cinc frases), com si fossis un jove seguidor de Pompeu Fabra el 1913, explicant per què cal adoptar les noves Normes ortogràfiques encara que suposi desaprendre com escrivies fins ara.
💡 Pista: Pots argumentar que una llengua compartida i normativitzada és més forta i útil que una de fragmentada en usos personals.
En grup, prengueu una decisió raonada (quatre línies). Imagineu que sou polítics catalans el 1913. Acceptaríeu la Llei de Mancomunitats, una eina modesta però real, o esperaríeu a exigir una autonomia política completa, encara que això signifiqués no tenir res durant anys?
💡 Pista: Penseu en el risc de rebutjar una eina real esperant-ne una d'ideal que pot no arribar mai.
📌 Per emportar-se
El 1906, Prat de la Riba havia escrit que cada nacionalitat necessita un Estat propi. El 1913, Madrid li va oferir una eina molt més modesta: la Llei de Mancomunitats, que permetia fusionar diputacions provincials. Catalunya va ser l'únic territori que en va fer ús, i el 1914 va néixer la Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba com a primer president. Sense poder legislatiu ni hisenda pròpia, la Mancomunitat va emprendre igualment una obra de país: carreteres, telèfons, biblioteques i suport a l'Institut d'Estudis Catalans, que el mateix 1913 va publicar les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Prat de la Riba va morir el 1917 sense veure l'Estat ple que havia imaginat, però amb un país que, per primer cop des de 1714, tenia un govern unificat i una única manera correcta d'escriure's.
Tres preguntes per verificar
Tria una resposta. No es guarda res — només per a tu.
1. Quina competència NO tenia la Mancomunitat de Catalunya?
2. Què van fixar les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913)?
3. Qui va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya?
💭 Per pensar fins demà
Si només pots aconseguir una part petita del que vols, val la pena acceptar-la igualment, sabent que no és el que somiaves?
