La cua

En Walter Doyle havia après a comptar el fred per quarts d’hora, i no ho havia après a Chicago. Ho havia après als vint anys, dins d’un forat de França, quan un sergent li va dir que qui compta els minuts aguanta i qui compta les hores es trenca. Aleshores comptava per no mirar cap a la terra de ningú, on de tant en tant algú es movia i deixava de moure’s. Ara comptava per no mirar la cua.

Portava dues hores i tres quarts a la vorera de la State Street i encara li’n quedava mitja, potser una. L’home del davant duia un abric bo amb els colzes lluents. Els abrics bons eren el que més se li feia estrany d’aquella vorera: gairebé tots ho havien estat, i tots ho havien estat feia poc.

A Detroit havia fet sis anys el mateix moviment: agafar la peça de la caixa de l’esquerra, encaixar-la, prémer dos cops, deixar-la anar i esperar que la cadena de muntatge li portés la següent. Al principi somiava la peça; després va començar a mirar el rellotge. El sou era bo, millor que el de son pare, i li comprava coses que a casa seva no s’havien vist mai: una ràdio, un rentador elèctric per a la Dorothy, un abric de llana gruixuda.

El juny de 1925 va entrar al concessionari del carrer Woodward amb la paga extra a la butxaca i en va sortir sense el cotxe, però amb un paper signat que li’l prometia: seixanta dòlars ara i la resta en divuit terminis. El venedor li va estrènyer la mà dues vegades, com si el tracte fos entre iguals, i li va dir que d’aquí a un any el veí del davant li tindria enveja. Ningú no li va fer notar una cosa que ell no va entendre fins molt més tard: el paper de la compra a terminis no el signava amb la casa que li feia el cotxe —aquell senyor no era partidari de vendre res a qui encara no ho tenia pagat—, sinó amb una companyia de Nova York que no fabricava absolutament res i que li cobraria cada mes tant si la fàbrica anava bé com si anava malament. Hi va posar el nom sense llegir-ho, com tothom: era així com es comprava, primer el cotxe i després els anys. Els diaris en deien consumisme de masses, com si fos una cosa moderna i bona. Durant uns quants anys ho va semblar.

En Walter va caminar tot el camí de tornada a casa calculant en veu baixa quants terminis li quedarien per Nadal, per l’estiu, per l’any següent.

El veí del davant es deia Meyer i treballava dues files més enllà. El 1928 va deixar de parlar de cotxes i va començar a parlar d’accions. Ho va explicar una vegada, de pressa: que no calia tenir els diners, que en posaves una part i la resta te la deixaven, i que en pujar tornaves el que devies i el que sobrava era teu. Allò tenia nom, compra a marge, i tenia una condició que en Meyer no va dir mai en veu alta, potser perquè no se li havia acudit: que havia de pujar sempre. Aquell any, sentir parlar d’especulació borsària al vestidor era tan normal com sentir parlar de beisbol.

L’octubre del 1929 allò va sortir a la primera pàgina. En van dir el dijous negre, i al costat hi havia un número, el Dow Jones, que en Walter no havia mirat mai i que aquell dia va mirar. Li va semblar un assumpte de Nova York. A la nau se’n va parlar dos dies i prou: la cadena no s’aturava i les peces continuaven arribant.

Va trigar mesos a arribar a Detroit i no va arribar de cop: primer les hores, després els torns, i un matí una nota clavada a la porta amb els noms dels qui ja no calien. El seu hi era, entre quaranta més. Els llibres en dirien efecte contagi, un nom net per a una cosa que no ho va ser gens: el banc del barri va tancar el desembre, la Dorothy hi va fer cua tres hores per no treure’n res, i les cues d’aquell hivern —a la porta del banc, a la porta de la fàbrica— les feien els mateixos homes amb els mateixos abrics.

Del cotxe, en Walter recorda el so de la clau girant al pany del garatge la darrera vegada, i el paper que va deixar sobre el seient, doblegat en quatre, sense escriure-hi res perquè no li’n quedaven, de paraules. La companyia de Nova York, que no fabricava res, va recuperar una cosa que sí que existia.

A Chicago hi havia anat perquè algú li va dir que als escorxadors encara hi havia feina. No n’hi havia, ni tampoc a la ciutat següent. Encara ho diu així, «a la ciutat següent», com si n’hi hagués d’haver una.

Damunt de la porta hi ha un rètol pintat a mà que promet sopa, cafè i dònuts i no demana res a canvi: ni un nom, ni una adreça, ni un paper. En Walter sap qui ho paga. Tothom, en aquesta cua, ho sap: un home del qual els mateixos diaris que porten el Dow Jones escriuen coses molt lletges a les pàgines de dins. Alguns homes d’aquí ho diuen en veu alta, fins i tot amb una mena d’orgull. En Walter no ho diu de cap manera. Pensa, i no li agrada pensar-ho, que en sis anys ha signat un paper amb una companyia respectable que li va prendre el cotxe i que avui menjarà de franc a casa d’un home que no ho és, i que si algú li preguntés quina de les dues coses ha estat més justa amb ell hauria de callar una estona abans de contestar.

Un Ford com el seu passa just per davant de la cua, brillant, amb algú altre al volant. En Walter no gira el cap per mirar-lo del tot. Es mira les puntes de les sabates, gastades fins al cartó, i torna a comptar.

Encara falten dos anys perquè un home de veu tranquil·la parli per la ràdio del que caldrà fer, i aquesta tarda ningú d’aquesta vorera no sap que allò que viuen tindrà nom als llibres i que el nom serà la Gran Depressió. El que sap en Walter és que el vapor de la sopa ja s’endevina per damunt de les espatlles dels homes del davant, i que fa dos anys i mig hauria travessat el carrer per no ser vist aquí.

Fa un pas endavant amb els altres.