La cua

En Walter Doyle havia après a comptar el fred per quarts d’hora. Portava dues hores i tres quarts a la cua del menjador de la State Street, i encara li’n quedava mitja, potser una, si el vent que baixava del llac no s’aturava. Duia les mans dins les mànigues de l’abric, els punys tancats, i movia els dits de tant en tant per no perdre’ls de vista.

Sis anys abans, un dia de sol de juny de 1925, havia entrat al concessionari Ford del carrer Woodward, a Detroit, amb la seva primera paga extra a la butxaca i n’havia sortit sense el cotxe, però amb un paper signat que li’l prometia: seixanta dòlars ara, i la resta en divuit terminis mensuals. El venedor li havia estret la mà dues vegades, com si el tracte fos entre iguals, i li havia dit que d’aquí a un any el veí del davant li tindria enveja. En Walter havia caminat tot el camí de tornada a casa calculant en veu baixa quants terminis li quedarien per Nadal, per l’estiu, per l’any següent.

El cotxe havia estat seu durant divuit mesos exactes. Fins al dia que el capatàs de la fàbrica va posar una nota a la porta amb els noms dels quals ja no calien, i el seu hi era, entre quaranta més. Havia deixat Detroit poc després, quan algú li va dir que a Chicago encara hi havia feina als escorxadors, però la feina ja no hi era quan hi va arribar, ni tampoc a la ciutat següent. Encara recordava el so metàl·lic de la clau girant al pany del garatge, la darrera vegada, i el paper que hi va deixar a sobre del seient, doblegat en quatre, sense dir-hi res perquè no li’n quedaven, de paraules.

Un Ford com el seu va passar just per davant de la cua, brillant, amb algú altre al volant. En Walter no va girar el cap per mirar-lo del tot. Va mirar-se, en canvi, les puntes de les sabates, gastades fins al cartó, i va tornar a comptar: encara en devia quedar mitja hora, potser una, abans que la cua es mogués.

El vapor de la sopa ja s’endevinava, tènue, per damunt de les espatlles dels homes del davant.