Lletres de plom
Barcelona, la nit del 18 al 19 de juliol de 1936
En Pere Solà portava catorze mesos d’aprenent a la impremta d’en Ferran Vidal, al carrer Robadors, i encara no havia après a llegir del dret. Aprenia les lletres al revés, tal com calia agafar-les del calaix: la a mirant cap a ponent, la e amb la panxa cap a l’esquena, cada tipus de plom fred entre els dits, buscat a les palpentes al compartiment que li corresponia dins la caixa alta. Llegir del dret, deia en Ferran, ja el faria ganduls; llegir del revés era el que en feia un bon caixista.
Aquella nit del 18 de juliol, però, en Ferran no va tancar el taller a l’hora de sempre. Cap a les onze va arribar un home que en Pere no coneixia, suat, amb un paper arrugat a la mà, i en Ferran el va llegir allà mateix, dempeus, sota el llum de gas, sense dir res. Després va agafar el davantal i es va posar ell mateix davant la caixa, cosa que no feia mai.
—Avui compons tu el que et digui, i de pressa —li va dir a en Pere—. No preguntis què vol dir.
Van compondre fins passada la matinada. Primer un full amb la paraula VAGA en majúscules de dos punts, que en Pere va haver de repetir tres vegades perquè no li sortien prou grosses les lletres de fusta. Després paràgrafs sencers que anava component sense parar-se a pensar-hi, «armes», «disciplina», «al carrer», paraules que li passaven pels dits com qualsevol altra sense que hi trobés cap sentit final, perquè mai no les veia juntes: només la següent, i la següent, cada una al seu lloc dins la ratlla de plom.
Cap a dos quarts de sis, quan ja clarejava, en Ferran va aturar la premsa i va sortir al carrer amb el primer plec encara humit de tinta. En Pere el va seguir fins a la porta, amb els dits negres i les espatlles tan dures com la fosa que acabava de manejar tota la nit. El carrer Robadors no era el d’ahir: hi havia carros bolcats de través a la cantonada, i un home amb una escopeta de caça vella dreçat al costat, mirant cap avall del carrer com si esperés algú.
En Pere no sabia encara que, d’aquí a unes hores, la guarnició del quarter proper es rendiria sense gaire resistència, ni que aquella mateixa lluita duraria tres anys sencers en altres punts d’Espanya on el desenllaç seria el contrari. Només sabia que tenia gana, que li feien mal els ulls de mirar tanta lletra petita tota la nit, i que aquell plec de paper que en Ferran sostenia amb dues mans, encara calent de la premsa, deia coses que ell havia après a llegir del revés, lletra a lletra, sense arribar mai a saber què deien totes juntes.
Per pensar
- En Pere no arriba a llegir seguit cap dels textos que compon: només en veu lletres soltes, capgirades, una a una. Per què creus que el relat tria explicar-nos aquella nit a través d'un ofici que impedeix entendre el que passa, en comptes d'algú que ho veu tot clar?
- Al llarg d'aquesta càpsula has llegit fragments de manifestos, proclames i instruccions que van decidir el destí de milers de persones. Com canvia la manera de mirar aquells textos, ara que has vist com algú els compon lletra a lletra, físicament, amb les mans?
- El relat no diu mai qui guanya aquella nit a Barcelona, ni què passarà l'endemà. Per què creus que s'atura just abans de saber-ho?