Lletres de plom

En Pere Solà portava catorze mesos d’aprenent a la impremta d’en Ferran Vidal, al carrer d’en Robador, i encara no havia après a llegir del dret. Aprenia les lletres al revés, tal com calia agafar-les del calaix: la a mirant cap a ponent, la e amb la panxa cap a l’esquena, cada tipus de plom fred entre els dits, buscat a les palpentes al compartiment que li corresponia dins la caixa alta. Llegir del dret, deia en Ferran, ja el faria gandul; llegir del revés era el que en feia un bon caixista. En Ferran ho sabia per experiència: la seva germana gran, la Dolors, que havia passat la vida en un teler de Sants comptant fils, l’havia fet anar a estudi a cops de sabata perquè ell no hagués de comptar res que no fossin lletres. Li ho recordava cada vegada que en Pere es queixava dels dits.

La impremta era petita: una Minerva de pedal, una caixa alta i una de baixa, els calaixos de les lletres de fusta per als cartells, i una olor de tinta i de petroli que en Pere ja no notava. Feien esqueles, prospectes de farmàcia, programes de ball i, des de la primavera, més fulls dels que en Ferran volia explicar: convocatòries, manifestos, proclames de sindicats que pagaven tard o no pagaven. Hi havia setmanes que la Minerva no parava, i en Ferran deia que a Barcelona, aquell any, tothom tenia alguna cosa a dir i gens de ganes d’escoltar la dels altres.

Aquella nit del 18 de juliol, però, en Ferran no va tancar el taller a l’hora de sempre. Feia dies que la ràdio de la Generalitat parlava d’un cop d’estat al Marroc i que el govern del Front Popular deia que tot estava controlat, i en Ferran, que no es creia el govern ni els que el volien tombar, havia deixat la persiana mig abaixada. Cap a les onze va arribar un home que en Pere no coneixia, suat, amb un paper arrugat a la mà, i en Ferran el va llegir allà mateix, dempeus, sota el llum de gas, sense dir res. L’home va dir que la CNT demanava dos mil fulls abans de l’alba, que els pagaria després, i que si la impremta de l’altre carrer no obria era perquè l’amo havia marxat amb la família cap al poble. En Ferran va agafar el davantal i es va posar ell mateix davant la caixa, cosa que no feia mai.

—Avui compons tu el que et digui, i de pressa —li va dir a en Pere—. No preguntis què vol dir.

En Pere no va preguntar. Va pensar que en Ferran no li ho hauria dit, i que segurament tampoc no ho sabia del tot: sabia què hi deia, que no és el mateix.

Van compondre fins passada la matinada. Primer un full amb la paraula VAGA en majúscules de fusta, que en Pere va haver de repetir tres vegades perquè no li sortien prou grosses. Després paràgrafs sencers que anava component sense parar-se a pensar-hi. Hi havia paraules que ja coneixia dels fulls de la primavera, vaga general, milícies, «disciplina», «al carrer», i d’altres que no havia compost mai, sublevació, «armes als quarters», «no acateu l’estat de guerra». Li passaven pels dits com qualsevol altra, sense que hi trobés cap sentit final, perquè mai no les veia juntes: només la següent, i la següent, cada una al seu lloc dins la ratlla de plom, i la ratlla dins la galera, i la galera sota la premsa.

A un quart de dues va passar un camió de la Guàrdia d’Assalt pel carrer Nou, i en Ferran va apagar el llum sense saber cap a on anava. Van sentir un tret, lluny, cap al costat de les Drassanes, i després cap. En Ferran va tornar a encendre el llum i va continuar. En Pere va veure que tenia les mans que li tremolaven i que no s’aturava, i va pensar que allò era exactament el que el seu mestre li volia ensenyar de l’ofici, i que no tenia res a veure amb les lletres.

A dos quarts de quatre, quan ja tenien les primeres tirades apilades, en Ferran va dir una cosa que en Pere no va entendre fins molt més tard:

—La Dolors comptava fils. Jo compto lletres. I no serveix per a res, si no saps per a qui comptes.

Ho va dir sense mirar-lo, mentre tintava el rodet, i no va afegir res més.

Cap a dos quarts de sis, quan ja clarejava, en Ferran va aturar la premsa i va sortir al carrer amb el primer plec encara humit. En Pere el va seguir fins a la porta, amb els dits negres i les espatlles tan dures com la fosa que acabava de manejar tota la nit. El carrer d’en Robador no era el d’ahir: hi havia carros bolcats de través a la cantonada, un matalàs, i un home amb una escopeta de caça vella dret al costat, mirant cap avall del carrer com si esperés algú. Portava un mocador al coll i no se li veia de quin color era. L’home suat de la nit anterior va aparèixer d’una cantonada, va agafar el paquet sense comptar-lo i va marxar corrent cap a la Rambla, i en Ferran es va quedar un moment mirant-se les mans.

En Pere no sabia encara que, al cap d’unes hores, la guarnició del quarter de les Drassanes es rendiria, que a Barcelona el cop fracassaria en un dia, ni que aquella mateixa lluita duraria tres anys sencers en altres punts d’Espanya on el desenllaç seria el contrari. No sabia si els dos mil fulls havien arribat a temps ni si havien servit per a res. Només sabia que tenia gana, que li feien mal els ulls de mirar tanta lletra petita tota la nit, i que aquell plec de paper que en Ferran sostenia amb dues mans, encara calent de la premsa, deia coses que ell havia après a llegir del revés, lletra a lletra, sense arribar mai a saber què deien totes juntes. Al full, la primera paraula era VAGA. La segona no la va llegir.