La clau que ja no obria res

Ingrid tenia set anys quan el seu pare va deixar de tornar cada dia a dinar. Va trigar setmanes a entendre que no era per feina: era perquè el carrer que hi havia entre casa seva i la fàbrica on treballava ja no existia, tallat en dos per una tanca de filferro que un matí d’agost havia aparegut del no-res, com si algú l’hagués fet créixer de nit. Després la tanca es va convertir en formigó, i el formigó es va convertir, senzillament, en el món tal com era. Ingrid va créixer a Berlín Est sabent que hi havia un altre Berlín, a l’altra banda, però amb la mateixa naturalitat amb què sabia que hi havia una altra cara de la lluna: existia, sens dubte, però no formava part de res que li fos donat tocar.

Va fer-se gran en aquell costat de la ciutat. Es va casar en aquell costat, va tenir un fill en aquell costat, va enterrar el seu pare en aquell costat. La clau de la casa dels seus avis, que quedava a l’altra banda del mur des del dia que es va aixecar, la va conservar tots aquells anys en un calaix de la cuina, entre agulles i receptes retallades de revistes, sense cap propòsit clar més enllà del fet de no llençar-la. Una clau que no obria res, però que tampoc no es podia tirar.

La nit del 9 de novembre de 1989, el seu fill, ja gran, va trucar-li excitat des de casa d’un amic: a la televisió, un home de posat cansat havia dit una cosa sobre viatjar a l’oest sense necessitar cap permís especial, «a partir d’ara mateix», i la gent ja s’estava aplegant al pas fronterer de Bornholmer Straße. Ingrid no s’ho va creure del tot. Havia sentit massa vegades promeses de reformes que després no eren res, i una part d’ella, la part que havia après a sobreviure en aquell costat de la ciutat, li deia que es quedés a casa i esperés a veure com acabava tot allò.

Però una altra part, més vella que la seva prudència, la va fer agafar l’abric.

Al carrer hi havia més gent de la que havia vist mai fora d’una desfilada oficial, caminant tots cap a la mateixa direcció amb la mateixa pressa continguda, com si ningú no volgués ser el primer a córrer, però tampoc ningú no pogués caminar més a poc a poc.

Al pas fronterer, els guàrdies, tan desconcertats com tothom, no tenien cap ordre clara i van acabar deixant passar la gentada sense comprovar gaire res. Ingrid va travessar caminant, no corrent, amb les mans a les butxaques de l’abric, l’una a sobre l’altra clau que ja portava a sobre sense pensar-hi.

A l’altra banda, algú desconegut la va abraçar sense dir res, com abraçava tothom aquella nit qualsevol persona que arribés de l’altre costat, i Ingrid es va adonar que plorava sense haver decidit fer-ho. No pels seus avis, morts feia anys. No exactament per la llibertat, tampoc, perquè encara no sabia ben bé què significaria allò l’endemà, ni el mes següent, ni els anys que vindrien. Plorava, potser, perquè per primer cop en vint-i-vuit anys havia fet una cosa tan senzilla com travessar un carrer, i el carrer havia respost deixant-la passar.

Quan va tornar a casa, ja de matinada, va posar la clau altra vegada al calaix, entre les agulles i les receptes. No l’havia fet servir per a res. Però ara, per primera vegada des que la recordava, era només una clau vella, no un record d’una porta que no es podia obrir.