La font de L'Arxiu amb lupa.
Llegeix el discurs de Nkrumah a L'Arxiu. En 40-70 paraules, explica a què diu que ha d'anar «lligada» la independència de Ghana.
💡 Pista: BASTIDA: comença així: «Nkrumah diu que la independència de Ghana...».
Càpsula 6 · ES POT VIURE AMB EL MÓN PARTIT EN DOS? · #GiH4
La Conferència de Bandung (1955). El moviment dels No Alineats. Algèria (1962) com a guerra colonial sagnant. La independència africana massiva als anys 60. Conflicte del Congo. Neocolonialisme posterior.
⏱ 50 min · classe completa CE1CE3CE6CE7
Abans de començar, pensa-hi un moment. No cal saber les respostes — només despertar el cap:
Al final de la sessió hauràs de saber fer tres coses:
🎬 Vídeo recomanat per a la sessió
Aquí es carregarà el vídeo docent (≈ 5 min) per enllaçar el tema visualment abans de començar la lectura de text de la sessió.
Concretament, el mateix dia 6 de març de 1957, Ghana (antiga colònia de la Costa d’Or britànica) es va convertir en el primer país de l’Àfrica subsahariana a independitzar-se d’una potència colonial europea. El seu primer president, Kwame Nkrumah, ho va celebrar davant una multitud eufòrica reunida a l’antic Camp de Polo d’Accra, amb un discurs que proclamava Ghana lliure per sempre. Uns anys després recolliria per escrit, en el llibre que llegiràs a L’Arxiu, la mateixa idea que ja bategava aquella nit: que la independència del seu país no tindria cap sentit real si no anava lligada, tard o d’hora, a l’alliberament complet de tot el continent africà sencer. Nkrumah, format políticament als Estats Units i al Regne Unit, on havia entrat en contacte amb moviments panafricanistes i anticolonials d’arreu del món, tornaria a Ghana convençut que la independència de cada país africà per separat seria sempre fràgil mentre la resta del continent continués sota domini colonial estranger. Dos anys abans, el 1955, delegats representants de vint-i-nou països diferents d’Àsia i d’Àfrica ja s’havien reunit a la Conferència de BandungConferència de BandungConferència de Bandung: trobada de 1955 a Indonèsia entre països d'Àsia i Àfrica que rebutjaven alinear-se amb cap dels dos blocs de la Guerra Freda, precursora del Moviment de Països No Alineats. per proclamar la seva voluntat de no alinear-se amb cap dels dos blocs de la Guerra Freda. Aquell principi es formalitzaria el 1961, a Belgrad, amb la fundació formal del Moviment de Països No Alineats. El van liderar inicialment figures polítiques de primer nivell mundial com Josip Broz Tito de Iugoslàvia, Jawaharlal Nehru de l’Índia i Gamal Abdel Nasser d’Egipte, entre altres caps d’estat, tots ells fermament convençuts que els països recentment descolonitzats no havien de triar necessàriament, per força, entre sotmetre’s a Washington o bé a Moscou.
L’exemple de Ghana es va escampar ràpidament: el 1960, conegut des d’aleshores com «l’Any d’Àfrica», disset països africans més van aconseguir la independència, la majoria de manera relativament pacífica i negociada, amb transferències de poder que, tot i les tensions polítiques internes que sovint hi havia de fons, no van requerir enfrontaments militars oberts entre els nous governs africans i les antigues metròpolis europees. No tots els processos, però, van seguir aquell camí. A Algèria, colònia considerada legalment part integral de França mateixa i amb més d’un milió de colons europeus instal·lats al territori, la independència només es va aconseguir després d’una guerra llarga i extremament sagnant (1954-1962). Va deixar atemptats terroristes de tots dos bàndols enfrontats i un balanç final de centenars de milers de morts, entre militars i civils de totes les parts implicades, fins als acords d’Évian de 1962. L’exèrcit francès va fer servir mètodes que anys després reconeixeria oficialment com a tortura sistemàtica (l’ofegament controlat, els xocs elèctrics) per intentar desarticular la xarxa clandestina del Front d’Alliberament Nacional algerià, mentre milers de colons europeus, coneguts com a pieds-noirs, es van veure finalment obligats a abandonar precipitadament, en qüestió de setmanes, un territori nord-africà on moltes famílies senceres portaven ja diverses generacions vivint sense interrupció. Al Congo belga, la independència del juny de 1960, arribada sense gaire preparació política prèvia per part de l’antiga metròpoli, va desembocar gairebé immediatament en una crisi política violenta i profundament desestabilitzadora. El seu primer ministre, Patrice Lumumba, defensor convençut d’una independència plenament real i no només nominal o formal, va ser detingut i assassinat el gener de 1961 en una operació en què van tenir un paper directe tant l’antiga metròpoli belga com els serveis d’intel·ligència nord-americans, temorosos que Lumumba s’acostés massa a la Unió Soviètica. El seu cos mai no va ser trobat sencer: els seus assassins, per esborrar qualsevol prova i evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de pelegrinatge polític, el van dissoldre amb àcid poques hores després de matar-lo. Aquest fet no es confirmaria oficialment fins dècades després, quan alguns dels agents belgues directament implicats en l’operació ho van reconèixer obertament, ja d’edat avançada, en investigacions periodístiques i comissions parlamentàries judicials que finalment van aclarir la responsabilitat directa de l’Estat belga en tot l’afer. El cas congolès es convertiria, per a molts historiadors, en l’exemple més cru de com les grans potències continuaven decidint el destí polític d’Àfrica molt després que les banderes noves ja onegessin sobre els antics territoris colonials.
Llegeix el discurs de Nkrumah a L'Arxiu. En 40-70 paraules, explica a què diu que ha d'anar «lligada» la independència de Ghana.
💡 Pista: BASTIDA: comença així: «Nkrumah diu que la independència de Ghana...».
Observa el retrat de Kwame Nkrumah de la sessió. En 40-70 paraules, escriu un peu de foto que expliqui qui era i per què és important.
💡 Pista: BASTIDA: comença així: «Aquest és Kwame Nkrumah, que...».
Digues si aquestes tres afirmacions són veritat o mentida i corregeix les falses en 40-70 paraules: (1) Ghana va ser el primer país africà subsaharià a independitzar-se. (2) L'any 1960 es coneix com «l'Any d'Àfrica». (3) Totes les descolonitzacions africanes van ser pacífiques.
💡 Pista: BASTIDA: comença així: «L'afirmació 1 és... perquè...».
El text explica que la mort de Lumumba no es va reconèixer oficialment fins dècades després. En 70-110 paraules, explica per què les fonts oficials belgues i nord-americanes van trigar tant a admetre la seva implicació.
💡 Pista: Connectors: «les fonts oficials van trigar perquè...».
Tanca en una sola frase (una «gàbia») el que va representar la independència de Ghana el 1957 per a la resta del continent africà.
💡 Pista: Criteri d'èxit: una sola frase, sense punt i seguit ni conjuncions encadenades.
En parella, discutiu i redacteu en 70-110 paraules un veredicte ètic: va ser justificable que Bèlgica i els Estats Units intervinguessin en la política interna del Congo acabat d'independitzar?
💡 Pista: Connectors: «considerem que la intervenció va ser... perquè...».
Fes un diagrama de Venn amb dos cercles (Ghana i Algèria) que reculli almenys dues diferències de cada procés d'independència i almenys dues similituds compartides, i explica-ho en 110-160 paraules.
💡 Pista: Criteri d'èxit: cal justificar cada element del diagrama amb un fet concret del text.
Llegeix el bloc Desmuntant Tòpics. En 110-160 paraules, explica per què la independència política de la major part d'Àfrica no va acabar amb el control econòmic europeu, amb exemples concrets.
💡 Pista: Criteri d'èxit: cal citar el concepte de «neocolonialisme» i almenys un exemple del text.
Moltes fronteres africanes actuals es van traçar durant l'època colonial sense tenir en compte els pobles que hi vivien. Escriu, entre 110 i 160 paraules, un exemple actual d'un conflicte africà que tingui arrels en aquell repartiment colonial.
💡 Pista: Criteri d'èxit: cal un exemple concret i una explicació clara de la connexió amb el passat colonial.
📌 Per emportar-se
El 6 de març de 1957, Ghana es va convertir en el primer país de l'Àfrica subsahariana a independitzar-se, amb un discurs panafricanista de Kwame Nkrumah. El 1960, «l'Any d'Àfrica», disset països més van seguir el mateix camí, la majoria de manera pacífica. Però Algèria va necessitar una guerra llarga i sagnant (1954-1962) contra França, i el Congo belga va patir una crisi violenta que va acabar amb l'assassinat del seu primer ministre, Patrice Lumumba, amb implicació belga i nord-americana.
Tres preguntes per verificar
Tria una resposta. No es guarda res — només per a tu.
1. Quin país va ser el primer de l'Àfrica subsahariana a independitzar-se d'una potència colonial europea?
2. Per què es coneix el 1960 com «l'Any d'Àfrica»?
3. Què va passar amb Patrice Lumumba, primer ministre del Congo acabat d'independitzar?
💭 Per pensar fins demà
Per què creus que algunes potències colonials van cedir la independència amb relativa rapidesa i d'altres es van aferrar al seu domini fins a l'últim moment?