El cinquè dia

Dimecres, 1 d’octubre. La comissaria de Sabadell fa olor de tabac fred i de vernís, i la ràdio del despatx del fons està engegada. La Teresa Roca porta quaranta minuts asseguda en una cadira de fusta, amb la bossa a la falda i, dins la bossa, el certificat del Servei Social, com si un paper de la Secció Femenina de l’any seixanta-quatre pogués servir per res aquí. L’inspector ha deixat damunt de la taula un full escrit a màquina, girat cap a ella, amb una línia en blanc al final. Ella n’ha llegit la primera frase, amb el seu nom i el seu domicili, i prou.

Per la ràdio, molt lluny, una plaça de Madrid crida.

Dissabte 27, a la fàbrica, la notícia dels afusellaments havia arribat a les vuit, amb el torn. Ningú no la va dir en veu alta; una noia del tint va plorar al lavabo, i prou. A mig matí, els telers de la nau gran es van aturar deu minuts. L’Andreu és del magatzem, i el que va fer va ser una altra cosa, que la Teresa va saber aquella nit, a les dues, quan van trucar a la porta.

Eren quatre. No van demanar cap paper, i ella, que a l’agost havia llegit al diari el que havia llegit tothom, va entendre que no en calia cap. Van obrir els armaris, el calaix de la nena, el bagul de la sogra. Van trobar els fulls dins la funda de la màquina de cosir: vint o trenta, en paper de ceba, amb els cinc noms i una paraula gran a dalt. L’Andreu va dir que eren seus. Ho va dir de pressa, mirant la Teresa, abans que ningú li preguntés res, i ella va entendre també això.

—D’on els has tret? —va preguntar el que manava.

—Són meus.

—No t’he preguntat de qui són.

Se’l van endur amb la jaqueta a mig posar. La Dolores, la sogra, va tenir la nena a coll a la porta fins que el cotxe va girar la cantonada, i llavors va dir, en castellà, que tornés a dins, que feia fred. Havia vingut de Jaén el cinquanta-vuit amb l’Andreu, que en tenia setze, en el tren que tothom en deia el Sevillano, i havia viscut sis anys a les barraques del Carmel abans del pis. Sabia esperar.

L’inspector torna amb dos cafès i s’asseu, no darrere la taula sinó al costat, com un metge.

—Com està la nena?

—Bé.

—Un any, oi? La millor edat. —Remena el cafè—. La seva sogra, de Jaén. El meu pare era de Linares. Gent que no es queixa.

La Teresa no diu res. Sap que avui és el quart dia perquè el diari del dimarts, entre la convocatòria de la plaça i els ambaixadors, portava un requadre que explicava el decret contra el terrorisme com qui explica una tarifa: cinc dies, i deu si ho autoritza un jutge. Sap també què són les nits d’una comissaria, com se saben les coses que no s’han vist: pels que tornen i no en parlen.

—Miri —diu l’inspector—. El seu home no és res. Un magatzem, una funda de màquina de cosir, trenta fulls. Amb el decret d’agost, això és una cosa; sense, una altra. Jo no faig les lleis. —Assenyala el full amb la barbeta—. Els fulls els va escriure algú que té una multicopista, que no dorm a comissaria i que demà en farà trenta més. Vostè ho sap, i jo ho sé. Només falta que ho sàpiga el paper.

—Jo no sé res.

—Vostè és enllaç sindical. La van votar a la primavera. —Ho diu sense retret, com una dada—. Els de Comissions Obreres ho saben tot, i els que no en són també. Un nom, i el seu home dorm a casa demà. Sense nom, el jutge té deu dies per pensar-s’ho, i amb la calor que fa, ja veu com va tot.

Per la ràdio, la plaça torna a cridar. L’inspector fa un gest amb la mà, com qui espanta una mosca, i algú abaixa el volum. Encara se sent una paraula solta: contubernio.

—Ho ha sentit? Ell diu conspiració. Jo dic un magatzem. Vostè triï amb qui es queda.

El nom, la Teresa el sap. És un noi de Terrassa, prim, de la JOC, que ve els divendres al bar de la cantonada i deixa el paquet sota la taula com qui deixa el diari. Té vint-i-dos anys. Ella no sap com es diu de cognom, però sap on viu la seva mare: ell va dir un dia, rient, que li planxa les camises com si anés a l’oficina.

La Dolores li ha dit aquest matí, a la cuina, amb la nena a la falda: «Primer es menja i després es pensa». Ho va aprendre a Jaén l’any quaranta-dos, amb la cartilla de racionament a la butxaca i dos fills, un dels quals no va arribar a l’hivern. No ho ha dit com un consell: com una descripció del món.

La Teresa pensa en el maig. Des del maig, per llei, ja no necessita la signatura de l’Andreu per obrir un compte ni per firmar un contracte: la llicència marital va desaparèixer en un article del Codi civil, i a la fàbrica ho van celebrar com una cosa que arribava tard. Ara pot signar sola. Aquest és el favor que li fan.

Agafa el bolígraf. Té la lletra rodona de l’escola de les monges, de quan copiava frases sobre la pàtria i l’àngel de la llar, i no li tremola: això l’estranya. Pensa que el noi de Terrassa, si el detenen, tindrà també cinc dies, o deu, i una mare que planxa; i que l’Andreu ja en porta quatre, i que ella no ha vist mai la cara d’un home que en surt, només l’esquena, dels que caminen diferent. Pensa que a Madrid hi ha gent que ara mateix omple una plaça per dir que sí a tot això, i que ella no els coneix, i l’inspector, que és de Linares, tampoc.

Per la ràdio ja no criden.

La Teresa va escriure un nom, sencer, amb el cognom, i el va escriure clar, perquè no hi hagués cap dubte de qui deia el paper.

L’inspector el va llegir, es va aixecar i la va acompanyar a la porta. A fora feia sol. Va tornar a peu cap als polígons, per la carretera, i a mig camí es va adonar que encara duia el bolígraf a la mà, i el va guardar a la bossa, al costat del certificat, per si de cas.