La segona papereta

La Rosa tenia dinou anys la primera vegada que va votar. Era el febrer de 1936, i hi va anar agafada del braç de la seva mare, que li repetia, tota nerviosa, que no calia témer res, que era un dret de tothom, homes i dones per igual, i que calia fer-lo servir amb el cap ben alt. La Rosa no recorda avui el nom del partit que van triar aquell dia entre totes dues, però sí que recorda la calor de la mà de la seva mare, humida de nervis, i la cua llarga i silenciosa que s’estenia carrer avall.

Cinc mesos després esclatava la guerra. La Rosa no va tornar a votar mai més. Es va casar el 1940, va enterrar el seu pare el 1952 i el seu marit el 1968, va veure créixer tres fills i marxar-ne dos a treballar a Alemanya, i durant tots aquells anys la paraula «votar» va anar quedant, dins seu, com una cosa que li havia passat en una altra vida, a una altra Rosa més jove que ja no reconeixia del tot.

El 15 de juny de 1977, la seva neta, la Marta, la truca de bon matí per preguntar-li si pensa anar a votar. La Rosa diu que sí, sense pensar-s’ho gaire, com si fos evident, però quan penja el telèfon es queda una estona quieta, asseguda a la cadira de la cuina, sense saber ben bé per què les mans li tremolen una mica.

Es vesteix amb la roba de sortir, no la de cada dia, i camina fins al col·legi electoral del seu barri, un col·legi que fa quaranta anys era un altre edifici amb un altre nom. Hi troba una cua, altre cop una cua llarga, però ara plena de veus, de comentaris en veu alta sobre els partits i les paperetes, d’una gent que no sembla tenir gens de por de ser-hi. Ningú no li repeteix que és un dret de tothom. Ningú no cal que li ho repeteixi.

Dins la cabina, sola per primer cop en quaranta-un anys amb un grapat de paperetes a les mans, la Rosa en tria una, la doblega amb cura, i es queda un instant més del necessari abans de sortir-ne. No pensa en cap partit ni en cap programa electoral concret: pensa en la mà humida de nervis de la seva mare, i en totes les dècades senceres que hi ha hagut pel mig entre aquella primera papereta i aquesta.

Quan torna a casa, guarda la papereta que li han donat de resguard, ja sense cap valor legal, dins del mateix calaix on encara conserva, doblegada i groguenca, una còpia de la primera. Les mira totes dues juntes, una al costat de l’altra, durant una estona llarga. No sap si allò que sent és alegria, o alleugeriment, o simplement el pes de tot el temps que hi ha passat pel mig sense poder fer-ho. Tanca el calaix i, per primer cop en molts anys, no torna a pensar-hi fins l’endemà.