El sobre

Dimecres, 15 de juny. A les set del matí l’Andreu ja s’ha afaitat i porta la camisa dels diumenges, i la Teresa no li diu res perquè ella s’ha posat la faldilla bona. Damunt de la taula de la cuina hi ha els sobres que han anat arribant per correu durant dues setmanes, un de cada partit, amb la papereta a dins i els noms impresos en columna: els va obrir la Dolores, un per un, amb el ganivet del pa, i els va tornar a deixar tal com eren, com qui inspecciona una mercaderia. Són sis.

Per la ràdio diuen que els col·legis obren a les nou i que hi ha cua a Madrid des de les vuit.

—Anem tots? —pregunta l’Andreu, i ho pregunta a la seva mare, no a la Teresa.

—Jo a l’hora que no hi hagi ningú —diu la Dolores—. Que ja sé què és fer cua per un paper.

L’última vegada que va votar tenia vint-i-un anys i era el febrer del trenta-sis, a Jaén. No n’ha dit mai res més, i la Teresa ha après a no preguntar-li res que comenci abans del quaranta-dos.

La cua de l’escola del polígon dona la volta a la tanca. Hi ha dones amb la bata de casa i homes amb la bata del taller, perquè avui a la fàbrica deixen sortir dues hores i tothom ha demanat les del matí. Ningú no parla gaire. La Teresa porta la Marta a coll i el DNI a la mà, i l’Andreu va tres persones més enrere, perquè s’ha aturat a parlar amb un del magatzem.

A la porta del col·legi hi ha un noi amb una insígnia a la solapa i una carpeta. Té vint-i-quatre anys i el reconeix abans que ell la vegi: és el Rafel, el de Terrassa, el del paquet sota la taula del bar. Porta la carpeta d’apoderat, i a la insígnia hi ha les sigles que fins al maig eren un delicte: els de Madrid, el Dissabte Sant; ells, tres setmanes després.

—Teresa! —Li fa un petó a la Marta, a la galta, com si fos la seva neboda—. Que gran. Quants en té?

—Tres al setembre.

—Al setembre del setanta-quatre. —Ho diu comptant, sense mirar-la—. Jo a l’octubre del setanta-cinc era a la Model. Deu mesos. Va sortir bé: l’agost del setanta-sis, amb l’amnistia del juliol, i el març d’enguany ens van tancar la causa del tot. —Somriu—. Vaig sortir amb dos quilos més. Se menja millor a dins que a casa la mare.

La Teresa no diu res. La cua avança un pas i ell l’acompanya.

—Sé qui va ser —diu, més baix—. Ho saben tots. El Paco, el del tint, el que va marxar a Múrcia per Tots Sants. El van tenir un dia i mig i va sortir cantant. —Arronsa les espatlles—. No l’hi tinc en compte. Jo tampoc no sabia què faria, fins que ho vaig saber. El teu Andreu va aguantar els cinc dies sencers: això sí que es va saber. A la Model ho deien: «el del magatzem de Sabadell no va dir res».

Darrere, tres persones enrere, l’Andreu riu d’alguna cosa que li diu el del magatzem. Riu com ha rigut sempre, i camina com camina des del novembre del setanta-cinc, amb el pes a l’altra cama. No ha preguntat mai què va fer ella el dimecres, ni ella li ha preguntat mai què va fer ell les quatre nits. Dormen al mateix llit. Aquest matí ella li ha planxat la camisa.

—Avui ens votes, oi? —diu el Rafel, i ja no és baix, ja és l’apoderat que ho diu a tothom—. Que som legals, dona. Ho ha firmat el rei.

Dins, la mesa és la taula de la mestra, amb tres veïns asseguts darrere i l’urna al mig, de plàstic transparent, que no s’assembla a res que la Teresa hagi vist mai: tot el que s’hi posa es veu. Li demanen el DNI, busquen el seu nom al cens, una llista de fulls grapats on ella és una línia entre la veïna del quart i un tal Roca Sunyer que no coneix, i el president de la mesa, el fuster del bloc de davant, diu el seu nom en veu alta, amb els dos cognoms, i el diu bé.

La cabina és una cortina en una cantonada. Damunt d’una taula hi ha les sis piles de paperetes i una de sobres, i ella ja en porta un de casa, a la bossa, agafat a la cuina quan la Dolores no mirava. Mira els noms de la seva papereta, en columna, trenta-tres per a les Corts, i els llegeix com si fos la llista d’una classe: el primer és un home gran que ha estat vint anys a fora, cap no és el Rafel, que és massa jove, i cap no és el Paco del tint, que és a Múrcia amb un nom que no és seu a l’esquena.

Pensa que el setanta-cinc va escriure un nom en un paper perquè algú el llegís, i que aquest paper el va llegir qui l’havia de llegir. Pensa que ara té a la mà un paper ple de noms i que no el llegirà ningú, mai, ni el fuster ni el rei ni l’Andreu, que és a la cua de fora amb la camisa dels diumenges. Pensa que d’això en diuen sufragi i que el Rafel en diu ser legals, i que la Dolores en diu fer cua per un paper, i que totes tres coses són veritat.

Plega la papereta pels dos plecs marcats i la posa al sobre.

Quan surt de la cabina el Rafel és a la porta, i li fa que sí amb el cap, content, com qui ja sap què hi ha dins.

El fuster diu «vota», i ella deixa caure el sobre a l’urna transparent, on es veu, entre els altres, exactament igual que tots. La Marta aplaudeix perquè algú ha aplaudit abans. A fora, l’Andreu ha arribat a la porta i li aguanta la mirada un segon més del que cal; després el Rafel el saluda amb la carpeta enlaire i li crida alguna cosa del magatzem de Sabadell, i l’Andreu riu.

Ella agafa la nena i baixa els tres graons. Té tot el matí per pensar si l’hi dirà, i sap, mentre baixa, que ja té la resposta, i que la resposta no és la que voldria. La Dolores anirà a votar a les quatre, quan no hi hagi ningú, amb el sobre que faltava a la taula de la cuina.