Càpsula 9 · QUIN MÓN HERETAREU? · #GiH4
La victòria d'Occident als anys 90. La Primera Guerra del Golf (1991). Els atemptats d'Al-Qaeda (11 setembre 2001). Invasions de l'Afganistan (2001) i Iraq (2003). La desestabilització de l'Orient Mitjà.
⏱ 50 min · classe completa CE1CE3CE6CE7
Abans de començar, pensa-hi un moment. No cal saber les respostes — només despertar el cap:
Al final de la sessió hauràs de saber fer tres coses:
🎬 Vídeo recomanat per a la sessió
Aquí es carregarà el vídeo docent (≈ 5 min) per enllaçar el tema visualment abans de començar la lectura de text de la sessió.
Quan la Unió Soviètica es dissol, el desembre de 1991, el món es queda de sobte amb una sola superpotència. Durant més de quaranta anys, dos blocs s’havien repartit el planeta i s’havien vigilat mútuament; ara, un dels dos ha desaparegut, i els Estats Units emergeixen com l’única potència capaç de projectar poder militar, econòmic i cultural a qualsevol racó del món. Els politòlegs bategen aquell moment amb una paraula nova: un ordre unipolarunipolarSistema internacional dominat per una sola gran potència, sense cap rival del seu nivell. S'oposa a «bipolar» (dos blocs, com a la Guerra Freda) i a «multipolar» (diverses potències).. Alguns pensadors arriben a parlar de «la fi de la Història»: convençuts que la democràcia liberal i el mercat havien guanyat per sempre, imaginen un futur sense grans conflictes ideològics. La Primera Guerra del Golf de 1991, en què una àmplia coalició liderada per Washington expulsa en poques setmanes l’exèrcit iraquià que havia envaït Kuwait, sembla confirmar-ho: els Estats Units poden reunir mig món sota la seva bandera i imposar la seva voluntat amb una rapidesa aclaparadora.
Durant la resta de la dècada, aquella confiança es tradueix en una idea molt concreta del món. L’economia s’obre i s’interconnecta a una velocitat mai vista, en el fenomen que anomenem globalitzacióglobalitzacióProcés d'integració creixent de les economies, les cultures i les comunicacions de tot el planeta, accelerat als anys 90 per Internet, el comerç lliure i les grans empreses multinacionals.: mercaderies, diners i informació travessen les fronteres com mai. Les grans institucions internacionals, des de l’ONU fins als organismes financers, funcionen en bona mesura sota la influència de Washington, i molts governs adopten el model econòmic i polític nord-americà com si fos l’única opció raonable. En aquell clima, poca gent imagina que el gran repte del segle següent no vindrà d’un altre Estat rival, sinó d’un enemic sense exèrcit, sense territori i sense cap voluntat de jugar segons les regles conegudes.
Aquella confiança es trenca el matí de l’11 de setembre de 2001. Dinou membres de la xarxa terrorista Al-Qaeda segresten quatre avions comercials als Estats Units. En fan estavellar dos contra les dues torres del World Trade Center de Nova York, un tercer contra el Pentàgon (el cor del poder militar nord-americà) i el quart cau en un camp de Pennsilvània després que el passatge s’enfronti als segrestadors. En poc menys de dues hores, les dues torres s’ensorren en directe davant de milions de persones que ho segueixen per televisió. Moren gairebé tres mil persones de més de noranta nacionalitats. La imatge de la superpotència intocable queda ferida al seu mateix territori, en la seva ciutat més coneguda, per un enemic que no és cap Estat ni cap exèrcit regular, sinó una xarxa clandestina dirigida per Ossama bin LadenOssama bin LadenMultimilionari saudita, fundador d'Al-Qaeda. Refugiat a l'Afganistan sota la protecció dels talibans, va ser localitzat i mort per un comando nord-americà el 2011., refugiat a l’Afganistan sota la protecció del règim dels talibans.
Aquella mateixa nit, el president George W. Bush s’adreça al país per televisió amb el discurs que llegiràs a L’Arxiu. Hi anuncia que els Estats Units no faran cap distinció entre els terroristes que han comès els atemptats i els qui els donen aixopluc. Aquella frase, coneguda després com la «Doctrina Bush», serà la justificació legal de tot el que ve a continuació: si un país acull terroristes, es converteix ell mateix en objectiu. El 7 d’octubre de 2001, menys d’un mes després, una coalició encapçalada per Washington envaeix l’Afganistan per enderrocar els talibans i desmantellar les bases d’Al-Qaeda. La guerra, plantejada com una operació ràpida, s’allargarà vint anys. Neix, a més, un concepte destinat a marcar tota la dècada: la «guerra contra el terrorisme», un conflicte contra un enemic difús, sense fronteres ni final clar, que servirà per justificar intervencions militars, sistemes de vigilància massiva i restriccions de drets a mig món.
El pas més discutit arriba el 20 de març de 2003, quan els Estats Units i un grup reduït d’aliats envaeixen l’Iraq de Saddam Hussein. A diferència de l’Afganistan, aquesta segona guerra no es fa contra el país que acollia els atacants de l’11-S, sinó contra un règim que Washington acusa de posseir armes de destrucció massivaarmes de destrucció massivaArmes nuclears, químiques o biològiques capaces de matar molta gent alhora. La possessió d'aquestes armes per part de l'Iraq va ser l'argument central per justificar la invasió de 2003. No se'n van trobar mai. i de tenir vincles amb el terrorisme internacional. La invasió enderroca Saddam en poques setmanes, però obre una etapa llarga de caos, insurgència i violència sectària que desestabilitza tot l’Orient Mitjà i, anys després, facilitarà l’aparició de noves organitzacions armades encara més brutals. El «moment unipolar» amb què s’obria el segle, la sensació que una sola potència podia refer el món a la seva imatge, s’ensorra en aquells deserts amb la mateixa rapidesa amb què havien caigut les torres.
Observa la fotografia d'aquesta sessió (l'Estàtua de la Llibertat amb el fum de les torres al fons) i llegeix el fragment del discurs de Bush a L'Arxiu. En 40-70 paraules, explica quina distinció diu Bush que els Estats Units NO faran, i què significa per a un país que aculli terroristes.
💡 Pista: BASTIDA: comença així: «Bush diu que no faran cap distinció entre... i això vol dir que un país que aculli terroristes...». Usa els termes «aixopluc» i «objectiu».
Fes una línia del temps amb cinc dates d'aquesta sessió (desembre 1991, 1991, 11 set. 2001, 7 oct. 2001, 20 març 2003) i una frase per data que expliqui què hi va passar. Tanca amb un resum de 40-70 paraules.
💡 Pista: BASTIDA: comença cada entrada així: «El [data] va passar...». Usa els termes «unipolar», «Al-Qaeda» i «armes de destrucció massiva».
Escriu un manifest de tres punts que expliqui, amb les teves paraules, per què la «guerra contra el terrorisme» és un tipus de guerra difícil de donar per acabada. En 40-70 paraules en total.
💡 Pista: BASTIDA: comença cada punt així: «Primer/Segon/Tercer, aquesta guerra...». Pensa en l'enemic (sense país fix), el territori (mig món) i el final (poc clar).
Localitza al text de L'Arxiu la frase exacta amb què Bush justifica atacar els països que acullen terroristes, copia-la entre cometes i explica, en 70-110 paraules, com aquesta frase es converteix en l'argument per envair l'Afganistan.
💡 Pista: Connectors: «el text diu literalment que... i, a partir d'aquesta idea, els Estats Units...».
En parella, imagineu com explicaria la invasió de l'Iraq de 2003 un diari partidari del govern nord-americà i com la descriuria un diari contrari a la guerra. Escriviu les dues versions curtes (una o dues frases cada una) i expliqueu, en 70-110 paraules, quines paraules delaten el punt de vista de cadascun.
💡 Pista: Connectors: «el primer diari fa servir paraules com..., mentre que el segon...».
Separa els fets (què van fer els Estats Units després de l'11-S) del judici moral (si respondre amb una guerra era la millor manera de reaccionar). Escriu el teu veredicte raonat en 70-110 paraules.
💡 Pista: Connectors: «els fets mostren que..., però moralment es pot discutir si...».
La invasió de l'Iraq de 2003 es va justificar amb l'existència d'armes de destrucció massiva que mai no es van trobar. Argumenta primer per què algú de l'època podia defensar la invasió i després per què algú altre s'hi podia oposar, en 110-160 paraules.
💡 Pista: Criteri d'èxit: cal defensar els dos punts de vista amb el mateix nivell d'argumentació, no només un, i fer servir almenys una dada de la sessió.
Llegeix el bloc Desmuntant Tòpics. En 110-160 paraules, explica per què és fals que l'Iraq de Saddam Hussein fos responsable de l'11 de setembre, citant almenys dues proves concretes de la refutació.
💡 Pista: Criteri d'èxit: cal citar la nacionalitat majoritària dels segrestadors i l'absència d'armes de destrucció massiva com a proves.
Després de l'11-S, la por a nous atemptats va servir per justificar guerres, sistemes de vigilància i restriccions de drets. Pensa en una situació d'avui (a l'escola, a la teva ciutat o al món) en què la por s'hagi fet servir per justificar una decisió important, i explica, en 110-160 paraules, si et sembla que estava justificada o no.
💡 Pista: Criteri d'èxit: cal descriure una situació concreta i valorar-la amb un argument, no només opinar.
📌 Per emportar-se
La dissolució de la Unió Soviètica el 1991 deixa els Estats Units com a única superpotència, en el que es coneix com l'ordre unipolar. Aquella sensació de poder sense límit es trenca l'11 de setembre de 2001, quan Al-Qaeda ataca Nova York i el Pentàgon i causa gairebé tres mil morts. La resposta és la «guerra contra el terrorisme»: la invasió de l'Afganistan, contra la base real dels atacants, i, dos anys després, la de l'Iraq, justificada amb armes de destrucció massiva que mai no es van trobar. El món entra al segle XXI amb una superpotència que descobreix, en pocs anys, els límits del seu propi poder.
Tres preguntes per verificar
Tria una resposta. No es guarda res — només per a tu.
1. Què vol dir que als anys 90 s'obre un ordre «unipolar»?
2. Segons la «Doctrina Bush» anunciada l'11 de setembre de 2001, què passa amb un país que acull terroristes?
3. Per què es considera que la invasió de l'Iraq de 2003 va ser una guerra diferent de la de l'Afganistan?
💭 Per pensar fins demà
Quan un país molt poderós se sent atacat, fins on està justificat que respongui amb la força? Qui hauria de posar-hi límits?
