El nom

El pis fa cinquanta-quatre metres i la Júlia hi viu des del setembre perquè el més barat que va trobar a Sabadell, un estudi interior a la Creu Alta, valia set-cents cinquanta euros i ella en guanya mil cent a la clínica dental, quatre dies a la setmana. L’àvia li va dir que l’habitació de la Marta era buida des del 1998 i que ella ja no pujava al llit de dalt. No va dir res més, i la Júlia va entendre que la resta, el pis, el que passaria amb el pis, es diria un altre dia.

Aquell dissabte al matí ha anat a l’assemblea del sindicat d’habitatge al local de l’antiga cooperativa, davant del bloc, i ha aixecat la mà per apuntar-se al torn de la porta del dimarts, quan vindrà la comissió judicial al quart segona per un desnonament. No coneix la família; sap que són quatre. Sap que la seva mare li dirà que on va, i que el que ha de fer és estalviar. La Marta va marxar del bloc als vint-i-quatre anys, el 1998, a un pis de lloguer de Sant Quirze que llavors valia el que ara val un estudi interior, i creu que emancipar-se és una qüestió de voluntat perquè a ella li va ser. Al polígon del bloc ja no hi ha fàbriques; hi ha una escola, un supermercat, el local del sindicat i el pis del quart segona, que dimarts serà d’un fons que té nom d’una ciutat del nord d’Europa.

A la tarda puja amb la gravadora.

És el projecte de l’Arxiu Municipal amb la biblioteca, «Veus del polígon»: entrevistes a la gent que va arribar als anys seixanta, transcrites i dipositades. La Júlia s’hi va apuntar de voluntària perquè la seva àvia és la Teresa Roca i perquè algú del sindicat li va dir que el que havia passat en aquell bloc el 1975 era a un llibre, un llibre de testimonis de la Transició al Vallès, i que hi sortia el seu avi, i que hi sortia amb nom: «l’Andreu del magatzem no va dir res en cinc dies». Ho havia llegit a la biblioteca, dreta, amb l’abric posat: una pàgina i mitja. Qui ho explicava era un tal Rafel, de Terrassa, que havia estat a la Model deu mesos i que deia que sabia qui havia parlat: un tal Paco, del tint, que havia marxat a Múrcia.

La Teresa seu a la butaca de l’Andreu, que és la de la finestra, amb la manta a les cames tot i que no fa fred. La gravadora és al braç de la butaca, vermella, amb un llumet. La Júlia li ha explicat què és, i que si vol pot dir que no, i la Teresa ha dit que endavant.

Parla una hora seguida. Jaén, el tren, el barracó, la fàbrica de tint, el pis, l’Andreu que era del magatzem, el naixement de la Marta el setembre del setanta-quatre. La Júlia va marcant a la llibreta els temes. Fins que la Teresa arriba al setembre de l’any següent i s’atura.

—Això ho vols?

—Vull el que vulguis dir tu.

—El teu avi va estar cinc dies a comissaria. No va dir res. Això és veritat i està escrit en un llibre, ja ho sé, m’ho va portar la Marta. —Es mira les mans—. El que no hi ha al llibre és com va sortir.

La Júlia no diu res. El llumet és vermell.

—Jo tenia un nom. Un que venia a casa, que dormia al sofà, que portava paquets. La Marta tenia un any i jo no tenia a ningú. Vaig escriure el nom en un paper i el vaig donar. L’endemà l’Andreu era a casa. —Ho diu com qui llegeix una llista de la compra—. Al llibre diuen que va ser el Paco del tint. El Paco no va dir res; el Paco va marxar a Múrcia perquè tenia por, com tots. El nom que jo vaig donar no era el Paco.

—I l’avi?

—L’Andreu ho va saber sempre. —Fa una pausa i mira la finestra, on hi ha el bloc del davant i el local del sindicat amb la persiana a mig abaixar—. L’Andreu no ho va saber mai. Van ser quaranta-quatre anys i no en vam parlar cap vegada, i quan es va morir jo encara no sabia si ho sabia.

La Júlia té la mà damunt de la gravadora i no la toca.

—Ara no ho vull a l’Arxiu —diu la Teresa—. Que quedi. Tu ho pots treure, oi? Això es pot treure.

—Es pot treure.

—El pis serà teu. Ho tinc fet amb el notari des del març, la Marta ho sap. —No ho diu com una amenaça ni com un preu; ho diu com diu tot, com una cosa que ja està decidida—. Serà teu, i el nom no cal que surti enlloc. Ja hi ha prou noms.

A la nit la Júlia seu a la cuina amb l’ordinador i la gravadora al costat, i el llumet apagat. A l’escala, el noi del quart segona puja amb la bicicleta al coll i li diu bona nit. A la pantalla té el formulari de l’Arxiu: nom de la persona entrevistada, data, durada, «declaro que el testimoni consent el dipòsit i la consulta pública». Té l’àudio sencer i l’opció de retallar-lo, que és el que l’àvia li ha demanat, i té el llibre de la biblioteca a la bossa, amb la pàgina i mitja on un home de Terrassa que ja deu ser mort diu un nom que no és el bo.

Pensa en el Paco del tint, que va marxar a Múrcia amb la culpa d’un altre, i en si va tenir fills, i si els fills han llegit el llibre. Pensa en la seva mare, que va marxar del bloc a vint-i-quatre anys i que sempre ha dit que l’àvia era la dona més forta que ha conegut. Pensa en el pis, que fa cinquanta-quatre metres i és l’única cosa que la Júlia podrà tenir mai en aquesta ciutat, i en la frase de l’àvia, que no era un preu i ho era. I pensa en el quart segona, on dimarts hi haurà un paper d’un jutjat, i en com és de fàcil dir que un paper no és cosa nostra.

Mou el cursor fins a l’arxiu d’àudio, que es diu «Teresa_Roca_2026-11-07», i es queda amb el dit damunt del ratolí, sense saber encara si el que està a punt de fer és guardar-lo o retallar-lo, i sabent que les dues coses es diuen igual: fer-li un favor a algú.