L'aigua dels testos

Feia quaranta dies que no plovia. Al poble ho deien com si fos una xifra rodona i important, de les que es recorden, i potser ho era. Als jardins, la gespa s’havia tornat del color de la palla, i als testos de moltes cases només quedaven tiges seques que ningú s’havia molestat a arrencar. Feia setmanes que hi havia restriccions d’aigua, i un cartell nou, a l’entrada del poble, demanava no omplir piscines ni regar de dia.

La Núria havia acabat quart d’ESO al juny i passava aquell agost tan calorós a casa de l’àvia Carme, com cada estiu des que tenia memòria. Però aquell any tot era una mica diferent. Feia una calor densa, pastosa, que no marxava ni de nit, i l’àvia, que sempre havia estat una dona d’anar amunt i avall, es movia més a poc a poc, buscant les ombres.

Aquella tarda, quan el sol començava a abaixar, la Núria va trobar l’àvia a la cuina fent una cosa estranya. Havia rentat un manat de bledes en una palangana, i ara, en comptes de llençar aquella aigua bruta de terra per l’aigüera, l’agafava amb totes dues mans i la buidava, amb molt de compte, dins d’una galleda de plàstic vella.

—Què fas, àvia? —va preguntar la Núria, més per dir alguna cosa que no pas per curiositat.

—Els geranis —va respondre l’àvia, com si fos evident—. Amb aquesta sequera, no els puc deixar morir. I l’aigua de rentar les verdures encara serveix. No té sabó, no els fa cap mal.

La Núria va mirar la galleda, mig plena d’aigua tèrbola, i després els braços prims de l’àvia, que la sostenien amb esforç.

Van sortir totes dues al balcó, on una filera de testos vells resistia contra la barana. Els geranis de l’àvia eren, contra tot pronòstic, l’única cosa verda i encesa de tot el pati interior: uns vermells intensos, gairebé insolents, enmig de tanta sequedat.

—Això ho feia la meva mare —va dir l’àvia mentre regava, amb un rajolí prim, test per test—. Quan jo era petita, no teníem aigua corrent a casa. L’anàvem a buscar a la font amb càntirs, i no en sobrava ni una gota. La de rentar els plats servia per als testos; la de rentar els testos, per fregar el terra. No es llençava res.

La Núria no havia sentit mai l’àvia parlar d’aquella època, la de la seva infància, tan lluny que semblava d’un altre món: un poble sense aigua corrent, els càntirs, la font. A ella li havien explicat a l’institut, aquell mateix curs, que el clima estava canviant i que a la Mediterrània les sequeres serien cada cop més llargues. Ho havia estudiat com s’estudien les coses: com un tema d’examen. Ara, mirant l’àvia mesurar cada rajolí d’aigua, tenia la sensació estranya que el futur del qual parlaven a classe i el passat del qual parlava l’àvia s’assemblaven molt més del que ningú li havia dit.

—Àvia —va dir a l’últim, sense saber ben bé per què—, deixa’m la galleda.

L’àvia la va mirar un moment, sorpresa, i després va somriure una mica i li va passar la galleda. Pesava més del que la Núria s’esperava. Va acabar de regar ella els testos que quedaven, a poc a poc, aprenent sola quant d’aigua necessitava cada un perquè no en caigués ni una gota a terra.

Quan van haver acabat, es van quedar totes dues recolzades a la barana, mirant els geranis vermells contra el cel encara clar del vespre. No es van dir res més. La Núria pensava que el món que li tocaria a ella no s’assemblaria gaire al que havia conegut l’àvia de jove, i que, tanmateix, potser hi hauria coses (petites, concretes, com aquella manera de no llençar ni una gota) que li caldria tornar a aprendre.

L’endemà, per primera vegada, es va llevar abans que l’àvia. Va anar a la cuina, va rentar la fruita de l’esmorzar en una palangana, i va guardar l’aigua en la galleda vella, sense que ningú l’hi hagués demanat.